Un sant popular

[JOSEP M. AINAUD DE LASARTE, "Un sant popular", dins Ramon de Penyafort i el Dret català; Quatre-cents anys de la canonització del patró dels advocats de Catalunya (1601-2001); Fundació Jaume I, Nadal de 2000.]

Viatge entorn d'una tomba

Si volem seguir amb detall la vida de sant Ramon de Penyafort, podem fer-ho al voltant de la seva tomba, construïda al començament del segle XIV al convent de Santa Caterina, i traslladada després del 1835 a la Seu barcelonina. Només ens cal entrar a la catedral de Barcelona i arribar-nos fins a la seva capella. Allí podem veure el seu sepulcre, una tomba gòtica de marbre ben treballada. Al peu, hi ha la figura jacent del Sant: considerada per alguns autors com un retrat seu autèntic, modernament s'ha comprovat que el cap prové d'una escultura romana aprofitada a l'Edat Mitjana. Aquesta figura jacent es trobava en una cripta sota el sepulcre del Sant. La gent creia que la terra que havia estat en contacte amb el seu cos tenia la virtut de calmar les tempestes de la mar. A cada costat de la tomba, una sèrie de relleus ens permet seguir la vida del personatge que hi ha enterrat. Hi veiem la confessió d'un gran papa -segurament Gregori IX- agenollat als peus del Sant; en un altre relleu, sant Ramon de Penyafort dicta les Decretals a un escrivà; en una altre, el miracle de la platja de Tossa, amb la confessió d'un moribund que havia perdut la parla; en un altre, el miracle que relata Elisenda Aymerica, fins aquell moment malalta inguarible; en un altre, l'àngel que cada matí despertava el Sant; al costat la guarició de fra Martí, un dominic que sofria males temptacions. I, a l'un costat i a l'altre, diversos miracles del Sant, obrats un cop mort. Cal remarcar que sant Ramon de Penyafort apareix sempre vestint l'hàbit blanc i negre dels dominics.

Miracle a Tossa

El que sí és cert -i ben provat documentalment- és un fet miraculós que va passar a la platja de Tossa, a la Costa Brava, l'any 1236, arran d'un viatge del Sant. Tornava de Roma per mar, i, en passar per davant de la vila de Tossa, demanà al patró de la nau que s'acostés a terra, perquè un malalt demanava la confessió.

Cap dels seus companys -que testimoniaren més tard a la causa de beatificació- no havia sentit res, però el patró li féu cas i dirigí la nau a terra. Arribaren a la platja que ara es diu la Mar Menuda i trobaren un home agonitzant, anomenat Barceló des Far, que havia perdut la parla. Sant Ramon de Penyafort li preguntà si volia confessar-se i el malalt només li contestà «Hoc», o sigui, «Sí». Sant Ramon de Penyafort escoltà la confessió, li donà l'absolució i el malalt morí en pau. Els viatgers continuaren el viatge, però volgueren deixar constància documental del fet, que fou un dels elements de la causa de beatificació del Sant.

Fins aquí, la història. Però la llegenda també hi volgué tenir el seu lloc, i així s'assegura que les roques de la platja s'obriren per deixar arribar el Sant a temps -per això encara se'n diu «el port de Sant Ramon»- i la creu de l'absolució quedà gravada a la roca de la platja, on encara es pot veure. Certament, l'anomenada «creu de Sant Ramon» és una creu formada per unes roques de color diferent, fàcilment visibles des de la platja de la Mar Menuda i avui envoltada d'una cadena de ferro. La vila de Tossa mantingué sempre una gran devoció al Sant: celebra una missa a la platja de la Mar Menuda el 23 de gener, i també, des de fa un temps, acull les Jornades de Dret Català. Una bona manera de mantenir la memòria del gran jurista.

Culte i devoció

Tot i la fama de santedat de Ramon de Penyafort i la insistència dels dominics, fins l'any 1601 no fou elevat als altars. Barcelona li tributà unes festes solemnes i molt concorregudes, en què els advocats de la ciutat tingueren un paper lluït i destacat. La seva tomba es trobava al convent dominic de Santa Caterina -on avui hi ha el mercat del mateix nom- destruït durant la crema dels convents de 1835. La tomba i les restes foren traslladades a la seu de Barcelona, i des del 1879 és una de les capelles més conegudes de la nostra catedral. Cada any, per la seva festivitat, el Col·legi d'Advocats de Barcelona hi celebra una missa en sufragi dels col·legiats morts durant l'any anterior, i la benemèrita associació d'Amics de sant Ramon de Penyafort, fundada per Ramon Rucabado, publica uns goigs, una estampa o algun altre record per fer reviure la memòria del Sant.

«Advocat i sant -miracle de la gràcia-», com deien els advocats descreguts del segle passat.

La festivitat religiosa se celebrà, primerament, el dia 23 de gener, però després de la darrera reforma litúrgica, i tenint en compte que el sant havia mort el dia 6 de gener de l'any 1275, se celebrà l'endemà, o sia el dia 7 de gener. Es diu que a l'enterrament del Sant hi assistiren fins i tot els reis Jaume I i el seu gendre, Alfons el Savi de Castella, que es trovaben a Barcelona aquells dies.

Ciutats i pobles l'escolliren per patró. Barcelona i Vilafranca del Penedès el tenen per copatró; Cabrianes i Masllorens com a patró, i el Castell de Penyafort, sobretot des que Jordina Gallemí, gran devota del Sant, organitza la festa, celebra la diada de sant Ramon de Penyafort. Té capelles i altars i confraries escampades arreu dels Països Catalans.

Els mercaders i la moneda barcelonina

Els mercaders barcelonins foren devots del Sant, que els orientà sovint amb el seu consell. De la famosa i discutida obra Modus iuste negociandi in gratia mercatorum, no en conservem cap text autèntic, però la relació de Ramon de Penyafort amb els mercaders barcelonins fou intensa i contiunada. Un dels mercaders més importants del seu temps, Ponç d'Alest, hi tingué amistat personal i fou un dels promotors de la construcció del convent de Santa Caterina, on fou enterrat el Sant.

El consideraven un home de consell indispensable, i Ponç d'Alest li demanà de reunir-se amb el rei Jaume I per tal d'evitar que el rei alterés el valor de la moneda de plata barcelonina, dita de tern, afegint més coure del declarat. Jaume I, l'any 1269, es comprometé solemnement a no modificar el valor de la moneda barcelonina sense acord amb els ciutadans. Així, doncs, podríem proclamar sant Ramon «patró de l'estabilització», en vista dels alts i baixos de la moneda de tots els temps.

Viatge per mar

Però la representació més coneguda de sant Ramon de Penyafort i la llegenda més estesa són el suposat miracle de la transfretació, o sigui, el viatge per mar damunt la seva capa. I diem suposat miracle, perquè en cap document del temps del Sant no se'n parla, ni tan sols en el procés de beatificació del segle XIII, quan encara vivien persones que l'havien tractat. La llegenda apareix més tard, entrat el segle XV, i es fa popular el XVII. Un misteri ben barroc, com corresponia a la nova època. La llegenda afirma que sant Ramon de Penyafort es trovaba a l'illa de Mallorca, on havia anat acompanyant el rei Jaume I. Aquest havia donat ordre que ningú no tornés el Sant a Catalunya, perquè el volia mantenir al seu costat, com a confessor, fins que li donés l'absolució per haver tallat la llengua del bisbe de Barcelona. Sant Ramon de Penyafort hauria anat fins el poble de Sóller, i allí s'hauria embarcat dalt de la seva capa; i amb el manteu per vela i l'escapulari per senyera, hauria arribat feliçment al port de Barcelona.

Naturalment, cap document coetani no recull aquesta proesa nàutica, però la poesia popular no s'ho podia deixar perdre. I, així, el conegut Romanç de Sant Ramon assegura:

Vostres miracles són tants
que no els pot ningú comptar
més un dels grans entre els grans
passar sens vaixell la mar
deixant l'honra transitòria
del Rei i tota sa Cort.
Oh digne d'etern record
de catalans honra i glòria
tingueu-nos sempre en memòria
Sant Ramon de Penyafort.

Grans poetes, com Verdaguer o Maragall, recolliren en emotius poemes la memòria del Sant. Diu Maragall:

La Mare de Déu
un roser plantava
d'aquest sant roser
naixia una branca
n'és nat Sant Ramon
fill de Vilafranca
confessor de reis
de reis i papes.

I Verdaguer canta el miracle del sant navegant:

Los peixos trauen lo cap
per veure la meravella
d'un dominic navegant
en un llaüt d'estamenya.

I si no és cert el miracle, des del punt de vista documental, és cert que aquest viatge meravellós ha deixat un record poètic inesborrable.